Vull mirar les flors del meu jardí però només veig les seves formes de dona. Vull distingir els colors de les flors i de la gespa i en canvi la veig a ella asseguda sobre meu, menuda, amb la seva blanca pell enfundada en una de les meves grans camises blaves. Vull sentir l’olor de l’herba fresca i tant sols encerto a recordar la olor de sa pell, el groc dels pètals son els seus cabells rossos i en les verdes tiges reconec el seu cos prim cobert amb el vestit verd que portava aquella darrera nit en que deixà la meva vida. I ho feu de la mateixa manera en que hi arribà: de sobte, sense previ avís, de la mateixa sobtada manera que un dia irrompé a la meva rutina amb la frescor d’una ànima sense complicacions i sense passat. I em feu tan feliç que durant mesos vaig viure només per a ella sense importar-me deixar pel camí el llast d’una vida que no tenia objectius ni ambicions. Ella omplí el meu cor de color i il·lusió, d’alegria i emoció, de jocs i aventura, de tendresa i de passió.
I ara soc a casa, abandonat, odiant al Sol per il·luminar un dia que hauria de ser trist, detestant la primavera per despertar-me desitjos que no vull, maleint el món sencer per no compartir, almenys una mica, el patiment que omple la meva ànima. Només espero. Espero pacientment que quelcom esdevingui sense fer res, perquè sigui com quan ella va aparèixer davant meu, espontani i fortuït. Espero una trucada d’algú sense nom, una carta sense motiu, un correu electrònic aleatori, la trucada equivocada al timbre de la meva porta, una notícia alarmant a la ràdio, una sirena de bombers al carrer, qualsevol cosa que aconsegueixi recrear el nexe entre mi i el món que encara sé que existeix allà fora. Per què sé que ella no tornarà i cada vegada se’m fa més difícil recordar que tenia una vida a la qual puc retornar. Ja no recordo com era anar a treballar cada matí ni els noms dels que sortien amb mi de festa. I no estic desesperat, només consumit en la certesa que sense ella res val la pena. Em conformo amb deixar passar el temps esperant que un impossible torni a succeir.
No sé quants dies porto així, estirat a l’hamaca davant la finestra del jardí, sense pensar a menjar, canviar-me de roba o endreçar-me. No dormo necessàriament de nit sinó quan se’m tanquen els ulls. Anit no vaig tancar la finestra i m’embolcà el fred suau de les nits de primavera. Aquest matí començo a preocupar-me per que la tos no em deixa dormir. Tinc set però ja no recordo on és l’aigua. El món no existeix fora de l’hamaca davant la finestra del jardí.
Fa estona que dormo quan, de cop i volta, percebo ombres al meu al voltant i, encara que per un moment el sol ha deixat d’il·luminar el meu rostre, sento una calor nova que em cobreix el cos. La ràdio sembla que em crida pel meu nom i, encara que em sembla estrany, prefereixo ignorar-la per que per fi torno a sentir-me còmode, tant que crec que seguiré dormint una mica més.
Ara sí que sento una sirena, a prop, molt a prop, però no soc capaç d’obrir els ulls per a esbrinar de on m’arriba el so. Tampoc encerto a moure els braços ni tan sols quan un dolor punxant em fa recordar una ocasió que vaig anar a l’hospital a donar sang. La ràdio segueix parlant-me i em dóna ànims, em diu que em posaré bé. Però la sirena segueix tant molestament a prop que deixo de parar esment a tot i m’adormo profundament.
Quan els obro de nou, els meus ulls no reconeixen on soc. Les parets són blanques i no hi ha finestres. Em costa recordar com es fa però aconsegueixo girar lleugerament el cap. Veig dues figures que s’abracen a un parell de metres del llit on jec sota immaculats llençols. Ploren sense descans procurant-se un consol mutu que no sembla ser suficient. Molt lentament m’incorporo a la vora del llit per a mirar-los amb atenció. Són un home i una dona, ambdós grans, que em transmeten un cert sentit de familiaritat. Quan m’alço i passo al seu costat un calfred recorre els seus cossos però no es giren per a mirar-me. Obro un armari, trobo la meva roba i cobreixo el meu cos que, ara me n'adono, era nu. Mentre em vesteixo miro cap el llit i m’envaeix el desconcert quan em veig encara estirat al llit amb tubs envaint el meu cos per la boca i el braç esquerre. Em veig quiet i pàl·lid, molt quiet i molt pàl·lid.
Un infermer obre la porta de la cambra i ens convida molt amablement a sortir. Ho faig i, ja des del passadís, veig com l’infermer retira els tubs i cobreix el meu rostre amb el llençol. La parella, al meu costat, segueix ignorant-me encara envaïda per una gran pena. Una pena que no desitjo compartir, així que els deixo allà i encamino els meus passos cap a casa.
Aconsegueixo recordar que jeia a l’hamaca esperant que alguna cosa sobtada succeís. I segueixo l'impuls de tornar, de seguir esperant. M’assalta un desig que algú indefinit torni a mi. Intento recordar, però a la meva ment no hi ha noms ni rostres, només imatges indefinides i una immensa malenconia. Intento recordar què feia i a qui esperava però la única imatge que em torna és la de les flors del meu jardí.